About: Mester de Juglaría     Goto   Sponge   NotDistinct   Permalink

An Entity of Type : dbo:MusicGenre, within Data Space : dbpedia.demo.openlinksw.com associated with source document(s)
QRcode icon
http://dbpedia.demo.openlinksw.com/describe/?url=http%3A%2F%2Fdbpedia.org%2Fresource%2FMester_de_Juglaría&invfp=IFP_OFF&sas=SAME_AS_OFF

Mester de juglaría ("Ministry of jongleury") is a Spanish literature genre from the 12th and 13th centuries, transmitted orally by "juglares" who made their living by telling and singing these stories in public places and palaces while performing short theatrical scenes, acrobatics or other amusements. These anonymous stories were mostly cantar de gesta. Although versified to makeit easier to memorize, juglares probably often changed the story a little bit as they passed it to others. The most known examples of the works that can be classified as Mester de Juglaría is El Cantar de Mio Cid and .

AttributesValues
rdf:type
rdfs:label
  • شعر الشعراء الجوالة (ar)
  • Mester de joglaria (ca)
  • Mester de Juglaría (cs)
  • Menestrela metio (eo)
  • Erdi Aroko koblakarien poesia (eu)
  • Mester de juglaría (es)
  • Mester de Juglaría (en)
rdfs:comment
  • Erdi Aroko koblakarien poesia (gaztelaniaz: Mester de juglaría) Erdi Aroan koblakariek zabaldutako poesia epikoa zein lirikoa da. Koblakariek errege-erreginen, aitoren semeen eta publiko orokorraren aurrean kantatzen edo errezitatzen zituzten poema horiek haien solasaldirako. Koblakariek horrela ateratzen zuten aurrera haien bizitza. (eu)
  • يطلق شعر الشعراء الجوالة أو أدب الحكواتي أو الخوغلارية (بالإسبانية: Mester de juglaría)‏ على مجموعة الأجناس الأدبية الشعرية الملحميّة أو الغنائية الشعبيّة التي انتشرت وبشكل واسع خلال العصور الوسطى عبر الشعراء أو المنشدين المتجولين الذين كانوا يغنون أو ينشدون هذه الأناشيد بغرض تسلية أو ترفيه النبلاء والملوك والعامة. في أوائل العصور الوسطى، وبالتحديد في القرن العاشر والحادي عشر والثاني عشر والثالث عشر، كانت أعداد الحكواتيين الذين اختصوا بالشعر الملحميّ أكبر، لكن مع بدايات النصف الثاني من القرن الثالث عشر والقرن الرابع عشر ازداد عدد الحكواتيين المختصين بالشعر الغنائي. (ar)
  • S'anomena Mester de joglaria al conjunt de la poesia —èpica o lírica— de caràcter poular difosa durant l'edat mitjana pels joglars, que s'encarregaven de cantar i recitar pel gaudi i esbarjo de la noblesa de l'època. Segons Ramón Menéndez Pidal a Poesia joglaresca e origenes de las literaturas románicas (Madrid, 1957), el mot joglar ve del Llatí iocularis, ioculator, que significa '*burlador o home de bromes i enganys'. El mot mester ve del llatí ministerium. (ca)
  • Mester de juglaría („Umění kejklířů“) je kastilsky psaný literární žánr, existující ve 12. a 13. století, šířený ústní tradicí kejklíři (juglar), kteří se živili vyprávěním a zpěvem příběhů na veřejných místech nebo v palácích, předváděli kratší dramatické a akrobatické výstupy apod. Tyto anonymní příběhy byly většinou cantar de gesta (písně o činech, předobraz pozdějších romancí). Veršovaná forma měla za účel snadnější možnost naučení, kejklíři často příběh měnili a tak se každé vystoupení mírně lišilo od ostatních. Nejznámějším dílem, spadajícím do tohoto žánru, je Píseň o Cidovi. (cs)
  • Menestrela metio, aŭ en mezepoka hispana mester de juglaría [mestEr de ĥuglarIa], estas la literatura movado kaj aro de tekstoj de poezio —kaj epika kaj lirika— de popola karaktero disvastigita dum la Mezepoko en Hispanio fare de menestreloj, kiuj kantis aŭ deklamis ilin kiel distro por nobeluloj aŭ publiko ĝenerale. (eo)
  • Mester de juglaría ("Ministry of jongleury") is a Spanish literature genre from the 12th and 13th centuries, transmitted orally by "juglares" who made their living by telling and singing these stories in public places and palaces while performing short theatrical scenes, acrobatics or other amusements. These anonymous stories were mostly cantar de gesta. Although versified to makeit easier to memorize, juglares probably often changed the story a little bit as they passed it to others. The most known examples of the works that can be classified as Mester de Juglaría is El Cantar de Mio Cid and . (en)
  • Se llama mester de juglaría al conjunto de la poesía —épica o lírica— de carácter popular, difundida durante la Edad Media por los juglares,​ que eran quienes las cantaban o recitaban para el recreo de nobles, reyes y público en general.En castellano se menciona por primera vez la palabra juglar en 1116, época en que aparecen los juglares en León. Según Ramón Menéndez Pidal, en su estudio Poesía juglaresca y orígenes de las literaturas románicas (Madrid, 1957), la palabra juglar proviene del latín jocularis, joculator, que significa 'bromista u hombre de chanzas'. Por su parte, la palabra mester viene de la palabra menester, a su vez del vocablo latino ministerium, que significa ministerio y, a su vez, 'oficio'. (es)
dcterms:subject
Wikipage page ID
Wikipage revision ID
Link from a Wikipage to another Wikipage
sameAs
dbp:wikiPageUsesTemplate
has abstract
  • يطلق شعر الشعراء الجوالة أو أدب الحكواتي أو الخوغلارية (بالإسبانية: Mester de juglaría)‏ على مجموعة الأجناس الأدبية الشعرية الملحميّة أو الغنائية الشعبيّة التي انتشرت وبشكل واسع خلال العصور الوسطى عبر الشعراء أو المنشدين المتجولين الذين كانوا يغنون أو ينشدون هذه الأناشيد بغرض تسلية أو ترفيه النبلاء والملوك والعامة. ظهرت كلمة (حكواتي) لأول مرة في عام 1116م، في الفترة الزمنية التي ظهر فيها الحكواتيون في مدينة ليون. ووفقاَ لدراسة أجراها الباحث والمؤرخ الإسباني والمعنونة «الشعر الشعبيّ وأصول الأدب الرومانيّ، مدريد، 1957» فإن: كلمة حكواتي juglar هي كلمة لاتينية الأصل، جاءت من jocalaris, joculator وتعني الفكاهي أو صاحب الدعابة. بالمقابل كلمة mester مأخوذة من المفردة menester المشتقة من كلمة ministeruim اللاتينية الأصل، وتعني مهنة أو عمل minisretio، والمرادفة لكلمة oficio وتعني صنعة أو مهنة أيضاَ، أي ما يعني بالمجمل صنعة الحكواتي أو مهنة الحكواتي التي أصبحت تشير إلى هذا النوع الأدبيّ «أدب الحكواتي». عُرف نوعان من الحكواتيين في تلك الفترة، حكواتيّون اختصوا بالشعر الملحميّ أو البطولي، وهم الذين يروون الشعر القصَصَي أو السرديّ. وحكواتيّون اختصوا بالشعر الغنائيّ، وهم الذين اهتموا بتهذيب الشعر الذي يعبّر عن المشاعر بالإضافة إلى اهتمامهم بنشر منظومات شعرية أخرى مثل: سيرانييا أو الأغاني الشعبيّة الريفية، والكوبلات، وقصائد الشعراء التروبادور. في أوائل العصور الوسطى، وبالتحديد في القرن العاشر والحادي عشر والثاني عشر والثالث عشر، كانت أعداد الحكواتيين الذين اختصوا بالشعر الملحميّ أكبر، لكن مع بدايات النصف الثاني من القرن الثالث عشر والقرن الرابع عشر ازداد عدد الحكواتيين المختصين بالشعر الغنائي. ووفقا لبيذال، تخصص الحكواتيون داخل هذه المهنة، وكان لكل منهم مسمى خاص به. فالمحاكي هو الذي يقوم بالتقليد، والمراوغ هو الذي يقوم بممارسة فنون العامّة، ومنشد الملاحم البطوليّة، والجولياتي الذي يمزيج بين الطلّاب والمتشردين، والمختصّين بالآلات الموسيقية، والمؤلفين. وتشتمل الكلمة أيضاَ على مضمون موسيقي، وأنواعه متنوعة، من مغني الحانات، إلى مرتدي الأقمشة غالية الثمن الذي كان يرتاد القصور ويرافق النبلاء في رحَلاتهم، إلى الذي يغنّي الترانيم في الكنائس رفقة أنواع الآلات الموسيقية مثل الفلوت والطبلة والبوق والقيثارة والربابة. وعلى الرغم من أن البعض كان يؤلّف مقطوعاته الشعريّة الخاصة به إلّا أنه غالباَ ما كان يعيد إلقاء نصوص ألّفها شعراء آخرون. الحكواتية شخصيات من أصول متواضعة، متجولون هزليون يكرسون أنفسهم لأعمال بهلوانية بالإضافة إلى أعمال الخفّة والتمثيل، أو يلقون النكات كالمهرجين، أو يعزفون على الألات الموسيقية البسيطة، أو يرقصون ويغنون باستخدام قطع بسيطة لأداء تمثيل صامت أو باستخدام الدمى. وما يعد الأكثر أهمية في تاريخ الأدب هو إلقاء الابيات الشعرية لمؤلفين آخرين يطلق عليهم التروبادور، وكان ذلك في الأماكن العامة وساحات المدن أو في قلاع الإقطاعيين حيث كانوا يقيمون. تميز شعر الحكواتية بعدم تناسق وانتظام مقاطع أبياته، وتتراوح أبياته بين العشرة والستة عشرة مقطعا مع غلبة المقاطع الأربعة عشرة أو ، مستخدماً قافية معتلة، وهذه القافية توفر فرصة لارتجال وتذكر الأمثال والتعابير والجمل الجاهزة التي يحشو بها أشعاره ليتذكر الأبيات التالية، وهو ما أظهرته دراسات حول الحكواتيين اليوغسلافيين. إن عدم الاعتناء بالكتابة الشعرية هو ما يفرّق بين أدب الحكواتي وأدب رجال الدين، والأخير يوصف بالشعر المعتنى به كما يوصف في الكتاب الأصلي الذي أسس لهذا النوع من الأدب وهو «كتاب الإسكندر»، حيث يقول: «أعطيك مهنة جميلة، ليست من أدب الحكواتية، مهنة دون خطيئة، هي لرجال الكنيسة، يقولون كلاماً مقفّى، بتفعيلة كواديرنا فيا، بمقاطع مغنّاة، هي مهنة عظيمة»، وتظهر هذه الكلمات ازدراء رجال الدين والمثقفين للأدب الشعبي المعروف بأدب الحكواتية. يتكون مجمل أعمال الحكواتية عادة من فصول مختارة من مشاهد منتقاة لأناشيد البطولة معروضة أمام الجمهور، وحين كان الجمهور يسمع هذه الأشعار في الساحة كان يحفظ منها ما يعجبه ويعيد نشيدها، ثم تناقلها في الموروث الأدبي الشفهي فتحولت إلى ما يعرف بشعر الرومانس ليقدم لنا قصائد الرومانس القديمة. روى منشدو هذا النوع من الأدب مآثر ومناقب الأبطال والفرسان حسب المعتقدات الشعبية السائدة، مقدمين من خلال هذا النوع الأدبي تلك المعايير والقيم التي قام عليها مجتمع العصور الوسطى. وأدخل بعض الشعراء في منظوماتهم الشعرية مواضيع تتكيف مع المكان والزمان الذي تروى فيه هذه الأشعار. معظم مؤلفو هذه الأشعار مجهولون، وكانت الأشعار تتغير بسبب طولها وانتقالها من مكان إلى آخر. وأطلق على هذه الأشعار أيضاً أناشيد البطولة، وأشهرها في إسبانيا هو ، وفي فرنسا نشيد رولاند، وقد ظهر منها نسخ عديدة، ولاقت نجاحاً باهراً في جميع أنحاء أوروبا. (ar)
  • S'anomena Mester de joglaria al conjunt de la poesia —èpica o lírica— de caràcter poular difosa durant l'edat mitjana pels joglars, que s'encarregaven de cantar i recitar pel gaudi i esbarjo de la noblesa de l'època. Segons Ramón Menéndez Pidal a Poesia joglaresca e origenes de las literaturas románicas (Madrid, 1957), el mot joglar ve del Llatí iocularis, ioculator, que significa '*burlador o home de bromes i enganys'. El mot mester ve del llatí ministerium. En la literatura catalana la tradició trobadoresca i joglar ha tingut una presència molt forta degut als lligams que durant l'edat mitjana ha tingut la noblesa catalana amb l'occitana. Ja des dels segles XI i XII hi ha presència de joglars que deambulen i reciten per les diverses cases nobles d'Aragó i els Comtats Catalans. Hi havia diversos tipus de joglars: els joglars èpics, que recitaven poesia narrativa, i els joglars lírics, que es dedicaven a cultivar la poesia satírica i sentimental i poemes compostos per trobadors, etc. Aquest mester va començar a caure en declivi durant la Baixa Edat Mitjana. Els joglars eren personatges d'origen humil, còmics ambulants que es dedicaven, a més a més, a exercicis de malabars i diverses arts pròpies del món del circ. Així i tot la figura del joglar està centrada en la recitació d'històries i peces literàries. Recitaven versos compostos per altres autors, anomenats trobadors, i ho feien en llocs públics com places de pobles i viles i també recitaven als castells i palaus de les classes més acomodades. El vers joglaresc es caracteritzava pel seu , és a dir, era un vers irregular que oscil·lava entre les deu i les setze síl·labes, amb predomini d'alexandrí amb rima assonant. Aquest tipus de rima proporciona més llibertat a l'hora d'improvisar i de recordar fórmules fraseològiques que, repetides habitualment, serveixen per emplenar versos. D'aquesta manera els joglars recordaven, com s'ha demostrat en els diversos estudis que s'han fet del mester de joglaria. El repertori dels joglars solia estar format per escenes selectes de cançons de gesta i el recitaven de forma semirepresentada davant del públic, qui, de sentir continuadament els romanços i històries dels joglars, anava memoritzant alguns relats. D'aquesta manera han arribat als nostres dies encara alguns romanços a través de la tradició oral. Les cançons de gesta estaven protagonitzades per herois i cavallers que vivien aventures llegendàries i personificaven els valors més preuats de la societat de l'època. A vegades s'adaptaven a les particularitats del lloc, introduint localismes i notícies. La majoria d'autors de les obres eren anònims, ja que no se n'ha conservat la seva autoria. Sovint, però, anaven acompanyats d'un senyal dins de l'obra que es repetia en totes les obres d'un determinat trobador. Així, cada trobador tenia el seu senyal i els joglars al difondre les obres donava a conèixer, indirectament, el trobador que havia compost l'obra recitada. També s'ha lligat amb el concepte de joglar el de músic i n'hi havia de diversos tipus. Encara que en aquests casos tampoc eren autors de les seues pròpies cançons sinó que també repetien les composicions d'altres. (ca)
  • Mester de juglaría („Umění kejklířů“) je kastilsky psaný literární žánr, existující ve 12. a 13. století, šířený ústní tradicí kejklíři (juglar), kteří se živili vyprávěním a zpěvem příběhů na veřejných místech nebo v palácích, předváděli kratší dramatické a akrobatické výstupy apod. Tyto anonymní příběhy byly většinou cantar de gesta (písně o činech, předobraz pozdějších romancí). Veršovaná forma měla za účel snadnější možnost naučení, kejklíři často příběh měnili a tak se každé vystoupení mírně lišilo od ostatních. Je více teorií o původu těchto textů; individualistická tvrdí, že byly vytvořeny jedním básníkem a od té doby nebyly příliš měněny. Tradicionalistická teorie tvrdí, že jsou to kolektivní díla a průběžně byla měněna. Na rozdíl od Mester de Clerecía autoři nebyli vzdělaní, zpracovávali populární témata, jejich jazyk byl jednoduchý, jejich verš byl nepravidelný. Nejznámějším dílem, spadajícím do tohoto žánru, je Píseň o Cidovi. (cs)
  • Menestrela metio, aŭ en mezepoka hispana mester de juglaría [mestEr de ĥuglarIa], estas la literatura movado kaj aro de tekstoj de poezio —kaj epika kaj lirika— de popola karaktero disvastigita dum la Mezepoko en Hispanio fare de menestreloj, kiuj kantis aŭ deklamis ilin kiel distro por nobeluloj aŭ publiko ĝenerale. En kastilia oni mencias la unuan fojon la vorton juglar [ĥugkAr] en 1116, epoko kiam aperas la juglares (menestreloj) en la regno de Leono. Laŭ Ramón Menéndez Pidal en sia studo Poesía juglaresca y orígenes de las literaturas románicas (menestrela poeziarto kaj deveno el la latinidaj literaturoj), Madrido, 1957, la vorto juglar devenas el latina jocularis, joculator, kiu signifas trompisto aŭ ŝercisto. Aliflanke, la vorto mester devenas el la kastilia vorto menester kiu devenas el latina ministerium kiu signifas 'postenon' aŭ 'metio'. Estis du tipoj kaj de istoj kaj de poemoj: nome la epikaj menestreloj, kiuj deklamis rakontan poezion, kaj la lirikaj menestreloj, kiuj dediĉis sin al kultivo de la sentotema poezio kaj al disvastigo de popularaj komponaĵoj pri paŝtistinoj aŭ koploj, poemoj tre ofte komponitas de trobadoroj. En la unua Mezepoko (10a, 11a, 12a kaj 13a jarcentoj) estis pli nombraj la unuaj; el la dua duono de la 13a jarcento kaj en la 14a hegemoniis la lirikaj. (eo)
  • Erdi Aroko koblakarien poesia (gaztelaniaz: Mester de juglaría) Erdi Aroan koblakariek zabaldutako poesia epikoa zein lirikoa da. Koblakariek errege-erreginen, aitoren semeen eta publiko orokorraren aurrean kantatzen edo errezitatzen zituzten poema horiek haien solasaldirako. Koblakariek horrela ateratzen zuten aurrera haien bizitza. (eu)
  • Se llama mester de juglaría al conjunto de la poesía —épica o lírica— de carácter popular, difundida durante la Edad Media por los juglares,​ que eran quienes las cantaban o recitaban para el recreo de nobles, reyes y público en general.En castellano se menciona por primera vez la palabra juglar en 1116, época en que aparecen los juglares en León. Según Ramón Menéndez Pidal, en su estudio Poesía juglaresca y orígenes de las literaturas románicas (Madrid, 1957), la palabra juglar proviene del latín jocularis, joculator, que significa 'bromista u hombre de chanzas'. Por su parte, la palabra mester viene de la palabra menester, a su vez del vocablo latino ministerium, que significa ministerio y, a su vez, 'oficio'. Había dos tipos: los juglares épicos: que recitaban poesía narrativa, y los juglares líricos,​ que se dedicaban a cultivar la poesía sentimental y a difundir composiciones poéticas como serranillas, coplas, poemas compuestos por trovadores etc. En la primera Edad Media (X,XI,XII y XIII) eran más numerosos los primeros; a partir de la segunda mitad del siglo XIII y en el XIV dominan más los líricos. Según Menéndez Pidal existían distintas especializaciones en el oficio, cada una de ellas con su nombre: el remedador, que se dedicaba a imitar; el cazurro, el que ejercía artes plebeyas; el juglar de gesta, el goliardo, mezcla de estudiante y vagabundo, conocedor de instrumentos y compositor. La palabra incluye también el concepto de músico y sus tipos son muy diversos, desde el cantor de tabernas o el que adornaba con paños costosos subía a los palacios y acompañaba los viajes de los nobles hasta el que salmodiaba o histrionaba en las iglesias con toda suerte de instrumentos (la flauta, el salterio, el tambor, el albogón, la vihuela o el rabel). Aunque algunos componían sus propias letras, por lo general repetían textos ajenos. Los juglares eran unos personajes de humilde origen, cómicos ambulantes que se dedicaban, además, a ejercicios circenses, haciendo juegos malabares, actuando como volatines y saltimbanquis o como bufones que cuentan chistes o tañen instrumentos sencillos, o bailan y cantan representando piezas sencillas de mimo o títeres y, en lo que importa para la historia de la literatura, recitando versos que componían otros autores, llamados trovadores, bien en los lugares públicos (las plazas de los pueblos, sobre todo), bien en castillos de señores feudales por los cuales eran alojados; muchas veces se ayudaban con dibujos. El verso juglaresco se caracterizaba por su anisosilabismo, es decir, era un verso irregular que oscilaba entre las diez y las dieciséis sílabas, con predominio de los versos de catorce o alejandrinos, y usaban como rima la asonante, que proporcionaba más libertad para improvisar y recordar fórmulas fraseológicas que, repetidas habitualmente, servían para rellenar versos mientras los juglares recordaban, como han mostrado los estudios sobre los juglares yugoeslavos. Este descuido diferenció a este mester de juglaría del llamado Mester de clerecía, caracterizado por lo opuesto; tal y como dice su texto fundador, el llamado Libro de Alexandre, «Mester traigo fermoso / non es de juglaría / mester es sin pecado, ca es de clerecía / fablar curso rimado / por la cuaderna vía / a sílabas contadas, ca es grant maestría»: palabras desdeñosas que indican a las claras el desprecio de los hombres cultos o clérigos por el estilo de esta literatura más popular, la del mester de juglaría. El repertorio de los juglares solía estar formado por escenas selectas de gestas cuyo recitado era semirrepresentado ante el público, quien, al oírlas continuamente cada vez que iba a comprar a la plaza iba memorizando las que más le gustaban de forma que algunas todavía perviven en la tradición oral recordadas como romances integrando el llamado romancero viejo. Estos cantares de gesta estaban protagonizados por héroes y caballeros que realizaban hazañas legendarias y personificaban los valores más apreciados por la sociedad medieval. A veces también se adaptaban a las particularidades de cada lugar, introduciendo localismos y noticias. Muchos de los autores de las obras son anónimos, pues se trataba de largos cantos que iban cambiando a medida que se difundían. Los poemas también se denominan cantares de gesta y uno de los más famosos en España fue Cantar de mio Cid, o las versiones del Cantar de Roldán que triunfó en toda Europa. (es)
  • Mester de juglaría ("Ministry of jongleury") is a Spanish literature genre from the 12th and 13th centuries, transmitted orally by "juglares" who made their living by telling and singing these stories in public places and palaces while performing short theatrical scenes, acrobatics or other amusements. These anonymous stories were mostly cantar de gesta. Although versified to makeit easier to memorize, juglares probably often changed the story a little bit as they passed it to others. There are more theories regarding the origin of these texts. The individualist theory states that these textswere the creation of one poet and they didn't change much. On the other hand, the traditionalist theorysays that it is a collective work of the public and it was totally changed on its route. Compared to the Mester de Clerecía the authors weren't educated, treated popular topics, used simple language and the metrics of the verses is irregular. The most known examples of the works that can be classified as Mester de Juglaría is El Cantar de Mio Cid and . * v * t * e (en)
gold:hypernym
prov:wasDerivedFrom
page length (characters) of wiki page
foaf:isPrimaryTopicOf
is Link from a Wikipage to another Wikipage of
is Wikipage redirect of
is foaf:primaryTopic of
Faceted Search & Find service v1.17_git139 as of Feb 29 2024


Alternative Linked Data Documents: ODE     Content Formats:   [cxml] [csv]     RDF   [text] [turtle] [ld+json] [rdf+json] [rdf+xml]     ODATA   [atom+xml] [odata+json]     Microdata   [microdata+json] [html]    About   
This material is Open Knowledge   W3C Semantic Web Technology [RDF Data] Valid XHTML + RDFa
OpenLink Virtuoso version 08.03.3330 as of Mar 19 2024, on Linux (x86_64-generic-linux-glibc212), Single-Server Edition (378 GB total memory, 62 GB memory in use)
Data on this page belongs to its respective rights holders.
Virtuoso Faceted Browser Copyright © 2009-2024 OpenLink Software