| rdfs:comment
| - El tomida femina és el poema més antic que es conserva en occità. Trobat als marges d'un tractat mèdic llatí escrit entre els segles segle ix i segle x, presenta una llengua amb una forta influència del llatí vulgar. El poema canta el dolor d'una mare en el moment del part, una dona que té el seu fill al ventre i que gràcies al ferro i la fusta (probablement instruments de les llevadores i el suport per a la dona que pareix) s'allibera del mal, que el passa a la mare terra. Probablement es recitava per part de les assistents al part per alleugerir-lo, a mode d'encanteri o distracció. El poema estava escrit al revés, amb el primer vers a baix de tot i es basa en l'anàfora, la repetició de la paraula "tomida" ("inflada") per fer referència als òrgans prominents de l'embarassada i com aquesta (ca)
- Tomida femina (Occitano: [ tuˈmiðɔ ˈfeminɔ ], Catalán: [ tuˈmiðə ˈfɛminə ]; "Una mujer hinchada") es el poema sobreviviente más temprano en , un encanto de dieciséis líneas, probablemente por el uso de parteras. Se preserva en las izquierdas y bajas márgenes de un tratado latino y legal en un manuscrito del siglo noventa o décimo, donde es escrito al revés. Se falta la línea catorceno, pero los editores lo aprovisionaron a base del patrón de las últimas tres líneas. (es)
- Tomida femina (Occitan: [tuˈmiðɔ ˈfeminɔ], Catalan: [tuˈmiðə ˈfɛminə]; "A swollen woman") is the earliest surviving poem in Occitan, a sixteen-line charm probably for the use of midwives. It is preserved in the left and bottom margins of a Latin legal treatise in a ninth- or tenth-century manuscript, where it is written upside down. Line 14 is missing, but has been supplied by the editors on the basis of the pattern of the final three lines. It has been edited and translated into English by William Doremus Paden and Frances Freeman Paden: (en)
- La Tomida femina ("donna gonfia") è la poesia più antica pervenutaci scritta in occitano, una formula di incantesimo di sedici versi probabilmente utilizzata dalle levatrici. È una delle cosiddette benedizioni di Clermont-Ferrand (così chiamate dal nome del luogo dove sono conservate), due formule usate per invocare la guarigione da alcuni mali. (it)
|
| has abstract
| - El tomida femina és el poema més antic que es conserva en occità. Trobat als marges d'un tractat mèdic llatí escrit entre els segles segle ix i segle x, presenta una llengua amb una forta influència del llatí vulgar. El poema canta el dolor d'una mare en el moment del part, una dona que té el seu fill al ventre i que gràcies al ferro i la fusta (probablement instruments de les llevadores i el suport per a la dona que pareix) s'allibera del mal, que el passa a la mare terra. Probablement es recitava per part de les assistents al part per alleugerir-lo, a mode d'encanteri o distracció. El poema estava escrit al revés, amb el primer vers a baix de tot i es basa en l'anàfora, la repetició de la paraula "tomida" ("inflada") per fer referència als òrgans prominents de l'embarassada i com aquesta inflor li causa dolor, un dolor que a mesura que avança el cant va passar pels seus òrgans, cada cop més extern, fins a sortir del cos i acabar a la mare terra o l'exterior, de tornada a la natura que l'ha provocat quan s'ha creat la vida. El text del poema és el següent: (ca)
- Tomida femina (Occitano: [ tuˈmiðɔ ˈfeminɔ ], Catalán: [ tuˈmiðə ˈfɛminə ]; "Una mujer hinchada") es el poema sobreviviente más temprano en , un encanto de dieciséis líneas, probablemente por el uso de parteras. Se preserva en las izquierdas y bajas márgenes de un tratado latino y legal en un manuscrito del siglo noventa o décimo, donde es escrito al revés. Se falta la línea catorceno, pero los editores lo aprovisionaron a base del patrón de las últimas tres líneas. El significado del encanto poético, una , es incierta. Es posiblemente intentado como cura para un edema. La mujer hinchada de la primera línea, y el niño hinchado de la tercera línea, podrían ambos ser pacientes, o tal vez solo un. El encanto transfiere la hinchazón del paciente a madera y hierro, posiblemente se refiere de instrumentos médicos, y de ahí en la tierra. Por el contrario, la mujer hinchada, y el niño «tenido en su regazo», puede se refiere a una gestación. El encantador podría ser la partera. Los editores del poema notan la apropiación de una imagen natal al principio de literatura occitana. (es)
- Tomida femina (Occitan: [tuˈmiðɔ ˈfeminɔ], Catalan: [tuˈmiðə ˈfɛminə]; "A swollen woman") is the earliest surviving poem in Occitan, a sixteen-line charm probably for the use of midwives. It is preserved in the left and bottom margins of a Latin legal treatise in a ninth- or tenth-century manuscript, where it is written upside down. Line 14 is missing, but has been supplied by the editors on the basis of the pattern of the final three lines. It has been edited and translated into English by William Doremus Paden and Frances Freeman Paden: The meaning of the poetic charm, a "talking cure", is uncertain. Possibly it is intended as a cure for an edema. The swollen woman of line 1 and the swollen child of line 3 may both be patients, or perhaps only one of them. The charm transfers the swelling from the patient to wood and iron, possibly referring to medical instruments, and thence to the earth. On the other hand, the swollen woman and child "held in her lap" may refer to a pregnancy. The chanter may be the midwife. The poem's editors note the fittingness of an image of birth at the beginning of Occitan literature. (en)
- La Tomida femina ("donna gonfia") è la poesia più antica pervenutaci scritta in occitano, una formula di incantesimo di sedici versi probabilmente utilizzata dalle levatrici. È una delle cosiddette benedizioni di Clermont-Ferrand (così chiamate dal nome del luogo dove sono conservate), due formule usate per invocare la guarigione da alcuni mali. Si conserva ai margini sinistro e inferiore di un trattato latino di "giurisprudenza" di un manoscritto del IX-X secolo, scritto capovolto rispetto al testo ordinario della pagina. Il verso 14 è andato perduto, ma è stato reintrodotto dai curatori sulla base dei tre versi successivi. Il significato dell'incantesimo in versi, una "", è incerto. È possibile che fosse stato pensato per la cura di un edema. La donna gonfia del primo verso e il bambino gonfio del terzo verso possono essere sia l'una che l'altro pazienti, o forse solo uno di loro. L'incantesimo trasferisce la tumefazione o il gonfiore dal malato al legno (o barile) e al ferro, forse riferendosi a strumenti medico-chirurgici, e poi alla terra. D'altra parte, la donna gonfia e il figlio "tenuto in grembo" potrebbero riferirsi alla gravidanza. Il cantore in questo caso potrebbe essere la levatrice. Il curatore della poesia considera conveniente l'immagine della nascita all'inizio della letteratura occitana. (it)
|
![[RDF Data]](/fct/images/sw-rdf-blue.png)
![[cxml]](/fct/images/cxml_doc.png)
![[csv]](/fct/images/csv_doc.png)
![[text]](/fct/images/ntriples_doc.png)
![[turtle]](/fct/images/n3turtle_doc.png)
![[ld+json]](/fct/images/jsonld_doc.png)
![[rdf+json]](/fct/images/json_doc.png)
![[rdf+xml]](/fct/images/xml_doc.png)
![[atom+xml]](/fct/images/atom_doc.png)
![[html]](/fct/images/html_doc.png)