| rdfs:comment
| - Zelanti (zelɑ̃ti) est un terme qui sert à désigner les cardinaux conservateurs et les prélats de l'Église catholique romaine qui défendaient à Rome, du XVIIe siècle au XIXe siècle, de manière intransigeante, les prérogatives du Saint-Siège. (fr)
- En el catolicisme romà, l'expressió Zelanti s'ha aplicat als membres conservadors del clergat i els seus seguidors laics des del segle xiii. Les seves connotacions específiques han canviat amb cada nova aplicació de la paraula. El terme llatí s'aplica als que mostren zel.En la seva terminologia original del segle xiii, els zelanti van ser els membres de l'Orde Franciscà que s'oposaven a qualsevol canvi o relaxació de la regla formulada per Sant Francesc d'Assís entre 1221 i 1223. Com a conseqüència dels severs requeriments de Sant Francesc sobre la pràctica de la pobresa, els seus seguidors es van dividir en dues branques, els zelanti o espirituals, i els relaxati, conegut més tard com els conventuals. L'origen dels Fraticels i la causa del seu creixement dins i fora de l'Orde Franciscà s' (ca)
- Zelanti (im Singular Zelante, aus dem it. „eifrig“) ist seit dem 13. Jahrhundert eine Bezeichnung für konservative Angehörige des Klerus und ihre Laienhelfer. Seine konkrete Bedeutung wechselte mit jedem Wiederaufleben des Begriffs, bezeichnet aber immer jemanden, der Eifer zeigt. (de)
- En el catolicismo, la expresión Zelanti se ha aplicado a los miembros conservadores del clero y sus seguidores laicos desde el siglo XIII. Sus connotaciones específicas han cambiado con cada nueva aplicación de la palabra. El término latino se aplica a los que muestran celo apostólico.
* Datos: Q3065752 (es)
- In Roman Catholicism, the expression zelanti has been applied to conservative members of the clergy and their lay supporters since the thirteenth century. Its specific connotations have shifted with each reapplication of the label. The Latinate term applies to those who show zeal. (en)
- Дзеланти (итал. zelanti — понятие, в римском католицизме, применяемое к консервативным членам духовенства и их сторонникам мирянам с XIII века. Его конкретные коннотации менялись с каждым повторным применением данного ярлыка. Латинский термин относился к тем, кто проявляет рвение. (ru)
|
| has abstract
| - En el catolicisme romà, l'expressió Zelanti s'ha aplicat als membres conservadors del clergat i els seus seguidors laics des del segle xiii. Les seves connotacions específiques han canviat amb cada nova aplicació de la paraula. El terme llatí s'aplica als que mostren zel.En la seva terminologia original del segle xiii, els zelanti van ser els membres de l'Orde Franciscà que s'oposaven a qualsevol canvi o relaxació de la regla formulada per Sant Francesc d'Assís entre 1221 i 1223. Com a conseqüència dels severs requeriments de Sant Francesc sobre la pràctica de la pobresa, els seus seguidors es van dividir en dues branques, els zelanti o espirituals, i els relaxati, conegut més tard com els conventuals. L'origen dels Fraticels i la causa del seu creixement dins i fora de l'Orde Franciscà s'ha de buscar en la història de la Zelanti o "espirituals". Al segle xviii, els zelanti eren els partidaris dels jesuïtes en la llarga controvèrsia que va portar a la supressió dels jesuïtes entre 1767 i 1773. En el conclave papal del 1774 i 1775, el Col·legi de Cardenals es va dividir en dos blocs: els Zelanti de la Cúria, a favor dels jesuïtes, i els polítics, una facció anti-jesuïta. Entre els Zelanti hi van ser els cardenals italians que s'oposaven a la influència secular a la cúria. La segona incloïa a cardenals de les corts de monarques catòlics. Aquests dos blocs no es trobaven de manera homogènia. I els Zelanti es van dividir en les faccions moderada i radical. Durant el papat de Pius VII, els Zelanti eren més radicals i reaccionaris que els polítics, i tenien una oposició molt centralitzada en temes d'Església, principalment en contra que els liberals tinguessin la intenció de difondre la secularització de França als Estats Pontificis. Els polítics, encara que no eren liberals, eren molt més moderat i partidaris d'un enfocament conciliador per fer front als problemes de les noves ideologies i la incipient revolució industrial que s'iniciava al segle xix. Els Zelanti i els moderats van ser destacats en el conclave papal de 1823 i el de 1829. (ca)
- Zelanti (im Singular Zelante, aus dem it. „eifrig“) ist seit dem 13. Jahrhundert eine Bezeichnung für konservative Angehörige des Klerus und ihre Laienhelfer. Seine konkrete Bedeutung wechselte mit jedem Wiederaufleben des Begriffs, bezeichnet aber immer jemanden, der Eifer zeigt. In seiner ursprünglichen Bedeutung waren die Zelanti diejenigen Angehörigen des Franziskanerordens, die sich jeder Änderung und Lockerung der durch Franz von Assisi 1221 und 1223 formulierten Ordensregel widersetzten. Als Folge der strengen Anforderungen des heiligen Franziskus in Bezug auf die Praxis der Armut, teilten sich seine Anhänger in zwei Zweige, die Zelanti (oder Spiritualen) und die Relaxati (die später als Minoriten bekannt wurden). Der Ursprung der Fratizellen und der Grund für ihr Wachstum innerhalb und außerhalb des Franziskanerordens werden in der Geschichte der Zelanti gesehen. Im 18. Jahrhundert waren die Zelanti die Unterstützer der Jesuiten im Zusammenhang mit der Aufhebung des Jesuitenordens 1767–1773. Im Konklave von 1774–1775 teilte sich das Kardinalskollegium in zwei Blöcke auf: pro-jesuitische Zelanti in der Kurie und anti-jesuitische Politicanti – unter den Zelanti waren jene Kurienkardinäle, die säkulare Einflüsse auf die Kirche bekämpften, die Politicanti schloss jene Kardinäle ein, die den europäischen Fürstenhöfen zugehörig waren. Die beiden Blöcke waren in keiner Weise homogen – auch die Zelanti unterschieden sich in moderat und radikal. Während des Pontifikats von Pius VII. (1800–1823) waren die Zelanti reaktionärer als die Politicanti, strebten eine stark zentralisierte Kirche an in vehementer Ablehnung von säkularisierenden Reformen, wie sie in Frankreich durch die Französische Revolution ausgelöst worden waren und die nun auf den Kirchenstaat ausstrahlten. Die Politicanti, obwohl nicht liberal, waren viel gemäßigter und bevorzugten einen versöhnlichen Umgang mit den Problemen, die neue Ideologien und die beginnende Industrielle Revolution im frühen 19. Jahrhundert verursachten. Die Zelanti und die Gemäßigten waren im Konklave von 1823 und im Konklave von 1829 vertreten. (de)
- En el catolicismo, la expresión Zelanti se ha aplicado a los miembros conservadores del clero y sus seguidores laicos desde el siglo XIII. Sus connotaciones específicas han cambiado con cada nueva aplicación de la palabra. El término latino se aplica a los que muestran celo apostólico. En su terminología original del siglo XIII, los zelanti fueron los miembros de la Orden Franciscana que se oponían a cualquier cambio o relajación de la regla formulada por San Francisco de Asís entre 1221 y 1223. Como consecuencia de los severos requerimientos de San Francisco sobre la práctica de la pobreza, sus seguidores se dividieron en dos ramas, los zelanti o espirituales, y los relaxati, conocido más tarde como los conventuales. El origen de los Fraticelli y la causa de su crecimiento dentro y fuera de la Orden Franciscana debe buscarse en la historia de la Zelanti o "espirituales". En el siglo XVIII, los zelanti eran los partidarios de los jesuitas en la larga controversia que llevó a la supresión de los jesuitas entre 1767 y 1773. En el cónclave papal de 1774 y 1775, el Colegio cardenalicio se dividió en dos bloques: los Zelanti de la Curia, en favor de los jesuitas; y los políticos, una facción anti-jesuita. Entre los Zelanti fueron los cardenales italianos que se oponían a las influencias seculares en la curia. La segunda incluía a cardenales de las cortes de monarcas católicos. Estos dos bloques no se encontraban de manera homogénea. Los Zelanti se dividieron en las facciones moderada y radical. Durante el papado de Pío VII, los Zelanti eran más reaccionarios que los políticos, y se oponían principalmente a los liberales, que tenían la intención de difundir la secularización de Francia a los Estados Pontificios. Los políticos, aunque no eran liberales, eran partidarios de un enfoque más conciliador para hacer frente a los problemas de las nuevas ideologías y la incipiente revolución industrial que se iniciaba en el siglo XIX. Los Zelanti y los moderados se destacaron en el cónclave papal de 1823 y el de 1829.
* Datos: Q3065752 (es)
- Zelanti (zelɑ̃ti) est un terme qui sert à désigner les cardinaux conservateurs et les prélats de l'Église catholique romaine qui défendaient à Rome, du XVIIe siècle au XIXe siècle, de manière intransigeante, les prérogatives du Saint-Siège. (fr)
- In Roman Catholicism, the expression zelanti has been applied to conservative members of the clergy and their lay supporters since the thirteenth century. Its specific connotations have shifted with each reapplication of the label. The Latinate term applies to those who show zeal. In its original thirteenth-century application the zelanti were those members of the Franciscan Order who opposed any changes or relaxation to the Rule formulated by St. Francis of Assisi in 1221 and 1223. In consequence of St. Francis's severe requirements concerning the practice of poverty, his followers divided into two branches, the Zelanti, or Spirituals, and the Relaxati, known later as the Conventuals. The origin of the Fraticelli and the cause of their growth within and without the Franciscan Order must be sought in the history of the zelanti or "Spirituals". In the eighteenth century the zelanti were the supporters of the Jesuits in the long controversy that led the suppression of the Jesuits in 1767–73. At the Papal conclave of 1774-1775 the College of Cardinals was generally divided into two blocs: curial, pro-Jesuit zelanti and political, temporizing faction, anti-Jesuit. Among the zelanti were the Italian curial cardinals who opposed secular influences on the Church. The second faction included crown-cardinals of the Catholic courts. These two blocs were in no way homogeneous. Zelanti were divided into moderate and radical factions. During the papacy of Pius VII the zelanti were more radically reactionary than the politicani and wanted a highly centralised Church with vehement opposition to the secularising reforms that had resulted in France from the Revolution, which liberals were intent on spreading to the Papal States. The politicani, though not liberal, were much more moderate and favoured a conciliatory approach to dealing with the problems new ideologies and the incipient Industrial Revolution were creating in the early nineteenth century. The zelanti and the moderates featured in the Papal conclave of 1823 and the Papal conclave of 1829. (en)
- Дзеланти (итал. zelanti — понятие, в римском католицизме, применяемое к консервативным членам духовенства и их сторонникам мирянам с XIII века. Его конкретные коннотации менялись с каждым повторным применением данного ярлыка. Латинский термин относился к тем, кто проявляет рвение. В своём первоначальном применении XIII века дзеланти были теми членами францисканского ордена, которые выступали против любых изменений или послаблений Правил, сформулированных Святым Франциском Ассизским в 1221 и 1223 годах. Вследствие жёстких требований Святого Франциска относительно практики бедности его последователи разделились на две ветви: дзеланти или спиритуалы и релаксати, позднее известные как конвентуалы. Происхождение фратичелли и причину их роста внутри и за пределами францисканского ордена следует искать в истории дзеланти или «спиритуалов». В XVIII веке дзеланти были сторонниками иезуитов в длительной полемике, которая привела к уничтожению ордена иезуитов в 1767—1773 годах. На Конклаве 1774—1775 годов Коллегия кардиналов была в целом разделена на два блока: куриальный, про-иезуитский дзеланти и политический, выжидательная фракция, анти-иезуитский. Среди дзеланти были итальянские куриальные кардиналы, выступавшие против светского влияния на Церковь. Вторая группировка включала католических дворов. Эти два блока никоим образом не были однородными. Дзеланти были разделены на умеренную и радикальную группировки. В период понтификата Пия VII дзеланти были более радикально реакционерами, чем политиканы, и они жаждали высокоцентрализованной Церкви с ярой оппозицией секуляризующим реформам, которые привели к революции во Франции, которую либералы намеревались распространить на Папское государство. Политиканы, хотя и не были либералами, были гораздо более умеренными и предпочитали примирительный подход к решению проблем, которые новые идеологии и зарождающаяся промышленная революция создавали в начале XIX века. Дзеланти и умеренные фигурировали в Конклаве 1823 года и Конклаве 1829 года. (ru)
|
![[RDF Data]](/fct/images/sw-rdf-blue.png)
![[cxml]](/fct/images/cxml_doc.png)
![[csv]](/fct/images/csv_doc.png)
![[text]](/fct/images/ntriples_doc.png)
![[turtle]](/fct/images/n3turtle_doc.png)
![[ld+json]](/fct/images/jsonld_doc.png)
![[rdf+json]](/fct/images/json_doc.png)
![[rdf+xml]](/fct/images/xml_doc.png)
![[atom+xml]](/fct/images/atom_doc.png)
![[html]](/fct/images/html_doc.png)